Quin mal cos et queda

Escric aquest article amb un malestar de nassos. Resulta que fa només uns minuts m’he hagut de discutir amb una altra persona enmig del carrer, i resulta també que el món està repartit entre qui es queda tan ample després d’un conflicte dialèctic i aquells a qui se’ls queda el cos dividit entre la sensació d’abatiment extrem i la impressió que en qualsevol moment explotaran i vessaran adrenalina per tot arreu. Doncs jo pertanyo al segon grup, i ara mateix pagaria per ser membre honorífic del primer, i més tenint en compte que aquest malestar em pot durar fins l’endemà. A tall de resum, la discussió s’ha produït mentre buscava aparcament –que estrany i poc habitual, oi?–. Després d’una bona estona fent voltes i comprovant com cada cotxe que tenia al davant em robava el forat que havia divisat, he detectat un lloc a pocs metres de casa. Mentre tirava marxa enrere, un jove m’ha demanat que no aparqués allà perquè és just davant d’una empresa de paqueteria i, segons ell, estava a punt d’arribar el camió per carregar-lo. Quan li he demanat pel senyal que hi prohibeix estacionar, m’ha respost que arribaria durant les properes hores. Doncs avui no m’ha donat la santa gana de cedir als seus desitjos, però bàsicament perquè el propietari del negoci fa més d’un any, potser dos, que foragita els conductors amb l’excusa que necessita l’espai i amb l’argument que el gual estan a punt de posar-l’hi. Un penques amb totes les de la llei. El tema, i torno a l’inici de l’article, és que malgrat que he marxat d’allà amb el convenciment que la raó s’havia imposat –la meva, òbviament–, he recordat que cada cop suporto menys les baralles. De fet, no recordo haver arribat mai a les mans amb ningú. Per això encara em fa més ràbia que la situació em deixi un mal cos que durarà hores i que no descarto que desemboqui en alguna migranya.