I tantes altres dones

La vida és un riu. Fins i tot, a vegades, es pot dir que la vida és un riu de merda, de tanta immundícia com és capaç de generar la condició humana i després fer-la transitar corrent avall com una gran clavaguera a cel obert. De generadors de brutícia humana n’hi ha molts i de molts tipus i en tot cas del que es tracta es de mirar de no quedar atrapats en un d’aquests torrents de femta. Encara que costi, la idea no és fugir i trobar refugi en un paradís virginal, impol·lut, sinó que cal arremangar-se per fer net, no resignar-se que tot sigui una porqueria, no creure que la merda un cop al mar es dissol engolida per l’aigua.

Perquè allò que cantava en Raimon de “nosaltres no som d’eixe món”, que es podria adaptar amb un “nosaltres no ens resignem a nedar entre tanta merda”, encaixa de ple en el sentit d’aquesta crònica que comença en el que va voler fer dilluns la Blanca Serra, en el seu nom i el de la seva germana Eva, quan va anar a fiscalia de memòria democràtica a denunciar fins a quin punt l’edifici policial de la prefectura superior de Barcelona, cau de la tortura, és un lloc brut, immund.

I va fer molt bé la Blanca d’aprofitar l’altaveu del seu cas per explicar davant la pràctica totalitat de mitjans de comunicació que van seguir el seu pas per la Ciutat de la Justícia què ha estat i què ha de ser en un futur l’edifici policial de Via Laietana, si de veritat aquest país vol airejar la fossa sèptica d’un passat pestilent.

La premsa en ple va estar pendent de la Blanca perquè el seu cas s’ha convertit en novetat jurídica, per tant, en matèria de titular, però aquesta tensió informativa va disminuir ahir quan una altra dona va explicar públicament, al mig del carrer, la seva terrible experiència a Via Laietana 43 quan va ser detinguda el 1975, any gloriós de la mort del dictador en què la policia seguia, i va seguir, reprimint, torturant.

A ulls de la dinàmica informativa imperant, on tot passa molt ràpid i tot és de generació i consum immediat, el cas explicat ahir davant l’edifici de Via Laienta 43 per l’antiga militant llibertària, Núria Aleu, és un més dels molts i aleshores l’interès mediàtic acaba decaient. El que és cert és que no hi ha diferència entre el cas de la Blanca, l’Eva i la Núria, ni el de cap altra dona que hagi passat per la prefectura, perquè tots són conseqüència de la mateixa mentalitat bruta de l’estat, tots mereixen un titular de reivindicació i de dignitat.

La història fosca de Via Laietana 43 s’escriu amb el nom de la Blanca, l’Eva, el de la Núria i el de tantes altres dones que van patir la duresa de la detenció en un espai d’impunitat com aquest. Dones amb nom i dones a les quals és impossible posar nom, perquè és pràcticament impossible trobar les prostitutes que van acabar detingudes en aquest antre, simplement per la seva condició de treballadores del sexe, i que enmig de la repugnant olor a Zotal de les garjoles van patir abusos dels policies que les custodiaven.

Per tants greuges, ahir Ca la Dona es va afegir públicament al moviment que demana convertir la prefectura en un espai de memòria. Ara només falta que l’ofici periodístic faci de la denúncia de tortures una constant informativa. Soroll i que s’escampi, que se sàpiga, que ofengui. Només així s’aconseguirà que l’Estat es decideixi a fer net de la seva pròpia merda.